D'aixelles i Rock'n'Roll

Al diari llig que a l'Orient Mitjà o Pròxim Orient (per cert, ells consideren que són al mig de l'Orient? som nosaltres per a d'ells l'Occident Mitjà o Pròxim Occident?) el catàleg de la cadena de roba H&M ha decidit posar més roba a la model brasilera, Gisele Bündchen, protagonista de la sessió de primavera 2011. Suposem que per "bons" criteris comercials i no per no ferir les sensibilitats dels països del Golf, tal i com proclama la marca sueca. Siga com siga, la censura sols aconsegueix retardar allò que tard o prompte acabarà barrejant-se en la vida quotidiana de la gent a la que ingènuament se la vol salvar de la davallada moral.

El Rock és un dels gèneres musicals que més censura han patit, tant les lletres, com els seus directes i´por damunt de tot, les portades dels vinils i cd's. Gran part d'ells han vingut de la mà dels sectors més puritans i conservadors, que molt sovint i molts d'ells no comprarien mai un disc d'aquestos grups (o tal vegada amagades, quí ho sap?). El sector més ranci del conservadorisme emprava tot el seu poder en eliminar referents sexuals dels aparadors de les seues ciutats  i per salvar als seus, i a ells mateixos, de pràctiques onanistes i pensaments bruts que dugueren a la societat a l'Apocalipsi de la decència i la rectitud moral.

Unes voltes s'optava simplement per canviar la foto sospitosa per una altra del cantant o el grup figurant a mena de foto de boda. Altres, més originals, feien enrevessats muntatges per amagar allò que no és vol ensenyar. No s'enganyem, no tot va ser puritanisme, millor dit, casi res res va ser puritanisme, la censura més gran, al igual que en el cas de H&M, la fa els diners, són les grans corporacions le que amb criteris socials decideix lo què es pot vendre i lo què no. Li va passar als Beatles, a Jimi Hendrix i a molts altres. Hi han casos més nobles, com ara els dels imprescindibles Lynyrd Skynyrd, on en el seu àlbum Street Survivors van decidir canviar les flames inicials per una foto senzilla per respecte als seus tres components morts, incloent al seu carismàtic vocalista Van Zant, en un accident d'avió setmanes abans del llançament del disc. Ara vos deixe amb dues canços, la primera en referencia a la censura sexual, Mama Lion (Be Bad with Me) amb la gran veu de Lynn Carey (portada del disc),  i la segona en referencia als Lynyrd Skynyrd (Simple man).

London i la Xina invasora

Pasta Moniato!, així és com em vaig quedar en acabar de llegir un relat de l'imprescindible Jack London. I no és per la meua admiració a aquest escriptor, si no més bé per la visió d'una mena d'invasió de lo més actual. El relat s'anomena The Unparalled Invasion ens porta a un escenari fictici on el poble xinés invadeix la resta de pobles d'una manera molt peculiar. La invasió és una mena d'ocupació territorial i laboral no bel·ligerant que esdevé un moviment imparable d'immigrants xinesos en la vida dels pobles invadits. Tot açò va ser un esforç d'imaginació immens del Jack London, atés que el relat va ser escrit en 1910 i l'acció se situa entre 1970 i 1976, tot un visionari.

 La visió social d'aquest escriptor va més enllà del que hom pot pensar al respecte de la seva literatura, més conegut per les seves grans aventures que per la seua excepcional visió del col·lectiu humà i com a socialista convençut lluitador i defensor dels drets dels treballadors, recomane alguns relats: un d'esquemàtic, però d'encertada visió de l'evolució d'una societat (The strength of the Strong), una de clarivident (The dream of Debs) i una tercera que encara em té esgarrifat (Yah! Yah!). London, em fa l'efecte que hi hauria de saber alguna cosa que se la va endur a la tomba quan va escriure The Unparallel Invasion, perquè d'aquella invasió que va suggerir fa cent anys, a hores d'ara tenim de contrastats resultats. La xina és per tot arreu, ens arriben els seus treballadors, els seus menjars, les seues llengües, els seus productes i fins i tot els seus turistes.

Tot indica que es tracta d'un creixement imparable, i com en qualsevol societat, ja siga controlada , reprimida, o sota qualsevol forma de control, els moviments culturals brollen per tot arreu, i especialment la música entre els joves més inquiets i creatius. I es ací on em vaig plantejar cóm es possible que no haja arribat el Rock que s'ha de fer en tot aquell brou d'inquietuds culturals. Doncs amb aquest pensament vaig fer una recerca en Internet i amb l'ajuda del traductor de Google vaig intentar extraure alguna cosa de profit. Va ser tot una sorpresa, supose que degut a la meua ignorància o la manca de recursos, la recerca que jo esperava desbordant, va ser més limitada del que esperava. Per aquells que estigueu més interessats us recomane una web on hi ha un exhaustiu llistat de música de Rock Xinés.

 A mena de resum  la gran majoria dels resultats es tractaven, efectivament de grups de Rock,  però amb una mena "nacional-chineserock" que no acabava de quadrar-me amb el resultat que m'agradaria haver trobat,(això passa per tindre expectatives de  les coses sense tindre ni idea), per exemple, el que es considera el pare del Rock Xinés i figura internacional Cui Jian, que amb el seu tema "Nothing to my name" es va convertir en un símbol de la revolta estudiantil de la plaça Tiananmen. en 1989. Ací he de dir que m'ha resultat un poc confús la recerca d'aquest artista, on unes webs l'anomenen capdavanter musical de la revolta estudiantil, i en altres no esmenten cap referència, com si no fos important. Tornant al "nacional-chineserock" hi han un bon grapat de grups com ara els Tnag Dinasty o els Zhou Chao, i d'altres, que amb el seu Metal amb inclusions pentatòniques fan referència al sistema musical xinés tradicional.

Llevat d'aquestos grups que potser han segut els que més resó internacional hagen tingut, hi  ha el que s'anomena la Rebellion of Denial de Xina, que en el món de la música és el moviment musical no implicat en l'espectre polític, i que la seva transcendència ve més derivada per la seua fascinació per la música Rock que per altres imposicions del moment, i que mostren la cara més moderna de la Xina que sens dubte ens invadirà sense remei. En aquesta Rebellion of Denial és on m'haguera agradat aprofundir i que de segur ni m'he arrimat a un milímetre de la realitat que es mou per aquell extens país. No puc acabar sense fer referència a un grup per la seua incidència musical fora de xina en els darrere 80 i per la seua singularitat. Aquest grup s'anomena Cobra, i és el primer grup de Rock Xinés completament format per dones. Us deixe amb una petita banda amb un potent directe i que ve a ser un indici del que volia trobar-me. No sé res més d'aquesta banda, i el so és prou deficient, continuaré cercant...

Standing in the way of control

Arizona Baby no és sols un títol reconegut (el títol original és Raising Arizona) de la pel·licula dels germans Cohen. És també el nom d'un grup de Valladolid de rock folk americà gens menyspreable i  el nom d'un grup de rock en Català. Els de Valladolid, emparats pel segell Subterfuge records, compten amb una versió country molt agradable del tema How i wish you were here dels Pink Floyd. Amés de la seua marcada tendència a l'estil americà tenen la propietat aliar-se amb bandes d'estils comparables i que tenen com a resultat cançons i versions molt bones com ara la molt reconeguda i molt versionada Standing in the way of control dels Gossip. Aquestos grups són Los Coronas  i els mallorquins L.A. amb el quals componen una fantàstica versió de la cançó de Gossip (prem ací si vols escoltar la versió). I seguidament us adjunte un tema dels de Pucela.

Continuant amb versions i grups de moda no puc passar per alt la versió the Standing in the way of control feta pels britànics The Ting Tings. En aquesta ocasió, i deixant a banda el rock, el grup de Katie White, fusiona l'èxit dels Gossip amb el sobreexplotat èxit del grup germànic Snap, The Power. El grup de The Ting Tings tenen diverses cançons que formen part de pel·licules tan poc recomanables com: Una conejita en el campus o Què les pasa a los hombres o en sèries televisives com ara, CSI: New York, Nip/Tuck i la que serà la meua pròxima dedicació en relació a sèries televisives, The Inbetweeners darrere creació de la cadena britànica E4. Si teniu uns minuts podeu animar-vos amb la doble versió de Standing in the way of control + The Power dels The Ting Tings.

Cal i fornication

No resulta fàcil ser fidel a una sèrie de Tv de més de quatre temporades amb una mitjana de 13 capítols per temporada. Doncs aquesta vegada ha resultat fàcil, no per la complexitat de la sèrie, si més no per les constants referències a diferents grups, autors i cançons que no podia passar per alt. ( la primera escena de la sèrie apareix una monja practicant una felació al protagonista en una esglesia). Deixant de banda la història, més tràgica que còmica, d'un escriptor d'èxit sense èxit a la vida, un tema molt trillat al cinema i a la literatura, ací és presenta amb un embolcall que no et pot deixar indiferent. La sèrie és tot un catàleg de gros mots, alcoholisme gratuït, destrucció personal i la dona tractada com un objecte sexual, i que al darrere d'aquesta façana de despropòsits presenta un home amb l'únic desig de recuperar la seua estimada i el respecte de la seua filla. Un personatge més de la llarga llista de sèries d'aquesta moda esquizofrènica d'homes dolents amb un bon cor.

L'embolcall esmentat unes ratlles més amunt és, com no podia ser d'altra manera, les constants referències al Rock que li donen el punt final per haver-me convertit en un seguidor fidel fins que no m'enganxe a un altra sèrie. Començant per les constants referències al grup americà de Heavy metal, Slayer, atés que les novel·les del protagonista agafen nom dels àlbums d'aquesta mítica banda, fins a tot un repertori de grups i cançons des dels anys 60 fins avui. Per exemple, alguns dels títols dels capítols fan referència a cançons de gent com Jimmy Page, Nirvana, Pink Floyd, etc. Ja no són sols les referències en el títols o incorporades als diàlegs dels personatges, a més hi han samarretes, llibres, taral·les, puntejos amb guitarres, etc. I com no podia ser d'un altra manera amb la BSO de cada capítol on podem trobar el gust per la música del director Tom Kapinos, conegut també per la sèrie televisiva Dawson creek.

Hi ha més d'una referència dirigida al cantant i humanitari nord-americà de Rock Folk Harry Chaplin compositor de la cançó cat`s in the cradle, que tots recordareu per la versió que va fer Ugly Kid Joe (prem a l'enllaç si vols sentir-la) als anys 90. Aquest grup de curta carrera va participar en un tribut a Black Sabbath en N.I.B. i que fa una versió magnífica d'aquesta cançó. Black Sabbath, i ara tornat a la sèrie, també és objecte de cult a la sèrie com ara ho és també el documental Dogtown and Z-boys que ja comentaré en un altra ocasió i que és una bona mostra de música i cel·luloide. Per acabar us deixe un tall del grup James Gang que forma part de la BSO del documental Dogtown and Z-Boys. La cançó s'anomena Woman, la debilitat més gran del protagonista de Californication.

3 anys i mig, i Motörhead

Tres anys i mig és el temps que a passat des que vaig crear aquest Bloc-g i ara he decidit escriure'n alguna cosa. La gent sempre m'ha dit que em prenc les coses amb paciència. Ben mirat, jo ho veig com una arrancà de cavall i parada de burro a l'inrevés.

No tinc res a dir d'interessant, us oferisc un bon tall de musica per aquells que us agrada el Rock i el Roll junts o per separat i les sèries televisives dels anys 80. En una botiga d'eixes que canvies les teues coses velles per altres de més velles però que no tenies, hi vaig trobar la sèrie completa de The Young Ones de la BBC.

Jo recordava aquesta sèrie vagament en els meus anys a l'institut quan l'emetien per TV3 amb el títol de Els joves. Aquesta sèrie, amb tan sols 13 capítols (molt comú en les edicions televisives de la BBC), tenia com a protagonistes principals a quatre penjats estudiants universitaris (el punk, el rocker, l'hippie i l'activista anarquista). Amb la sèrie completa a les meues mans, i amb un record confús de la sèrie, vaig descobrir detalls que uns 15 anys abans no vaig saber apreciar,  més que res perquè no tenia els coneixements suficients per descobrir-ho.

Aquestos detalls, en una petita part, són que aquesta sèrie feia de mostra per a joves actors i grups de música que destacaven el en moment. Així doncs, podíem vore a personatges com Emma Thomson, Hugh Laurie i Stephen Fry fent d'estudiants malcriats d'una escola d'èlit britànica, o a Terry Jones (Monty Python) jugant als escacs amb la mort a manera del Setè segell. Dels grups hi havien de tota mena, però en remarcaré quatre: Madness, The Damned, Nine Below Zero i finalment Motörhead. Res més, us deixe amb el tall de la sèrie on apareixien els Mortörhead que va ser un dels millors moments de la retrobada amb la sèrie.