dijous, 24 de març del 2011

D'aixelles i Rock'n'Roll

Al diari llig que a l'Orient Mitjà o Pròxim Orient (per cert, ells consideren que són al mig de l'Orient? som nosaltres per a d'ells l'Occident Mitjà o Pròxim Occident?) el catàleg de la cadena de roba H&M ha decidit posar més roba a la model brasilera, Gisele Bündchen, protagonista de la sessió de primavera 2011. Suposem que per "bons" criteris comercials i no per no ferir les sensibilitats dels països del Golf, tal i com proclama la marca sueca. Siga com siga, la censura sols aconsegueix retardar allò que tard o prompte acabarà barrejant-se en la vida quotidiana de la gent a la que ingènuament se la vol salvar de la davallada moral.



El Rock és un dels gèneres musicals que més censura han patit, tant les lletres, com els seus directes i´por damunt de tot, les portades dels vinils i cd's. Gran part d'ells han vingut de la mà dels sectors més puritans i conservadors, que molt sovint i molts d'ells no comprarien mai un disc d'aquestos grups (o tal vegada amagades, quí ho sap?). El sector més ranci del conservadorisme emprava tot el seu poder en eliminar referents sexuals dels aparadors de les seues ciutats  i per salvar als seus, i a ells mateixos, de pràctiques onanistes i pensaments bruts que dugueren a la societat a l'Apocalipsi de la decència i la rectitud moral.


Unes voltes s'optava simplement per canviar la foto sospitosa per una altra del cantant o el grup figurant a mena de foto de boda. Altres, més originals, feien enrevessats muntatges per amagar allò que no és vol ensenyar. No s'enganyem, no tot va ser puritanisme, millor dit, casi res res va ser puritanisme, la censura més gran, al igual que en el cas de H&M, la fa els diners, són les grans corporacions le que amb criteris socials decideix lo què es pot vendre i lo què no. Li va passar als Beatles, a Jimi Hendrix i a molts altres. Hi han casos més nobles, com ara els dels imprescindibles Lynyrd Skynyrd, on en el seu àlbum Street Survivors van decidir canviar les flames inicials per una foto senzilla per respecte als seus tres components morts, incloent al seu carismàtic vocalista Van Zant, en un accident d'avió setmanes abans del llançament del disc. Ara vos deixe amb dues canços, la primera en referencia a la censura sexual, Mama Lion (Be Bad with Me) amb la gran veu de Lynn Carey (portada del disc),  i la segona en referencia als Lynyrd Skynyrd (Simple man).





dimecres, 9 de març del 2011

London i la Xina invasora

Pasta Moniato!, així és com em vaig quedar en acabar de llegir un relat de l'imprescindible Jack London. I no és per la meua admiració a aquest escriptor, si no més bé per la visió d'una mena d'invasió de lo més actual. El relat s'anomena The Unparalled Invasion ens porta a un escenari fictici on el poble xinés invadeix la resta de pobles d'una manera molt peculiar. La invasió és una mena d'ocupació territorial i laboral no bel·ligerant que esdevé un moviment imparable d'immigrants xinesos en la vida dels pobles invadits. Tot açò va ser un esforç d'imaginació immens del Jack London, atés que el relat va ser escrit en 1910 i l'acció se situa entre 1970 i 1976, tot un visionari.





 La visió social d'aquest escriptor va més enllà del que hom pot pensar al respecte de la seva literatura, més conegut per les seves grans aventures que per la seua excepcional visió del col·lectiu humà i com a socialista convençut lluitador i defensor dels drets dels treballadors, recomane alguns relats: un d'esquemàtic, però d'encertada visió de l'evolució d'una societat (The strength of the Strong), una de clarivident (The dream of Debs) i una tercera que encara em té esgarrifat (Yah! Yah!). London, em fa l'efecte que hi hauria de saber alguna cosa que se la va endur a la tomba quan va escriure The Unparallel Invasion, perquè d'aquella invasió que va suggerir fa cent anys, a hores d'ara tenim de contrastats resultats. La xina és per tot arreu, ens arriben els seus treballadors, els seus menjars, les seues llengües, els seus productes i fins i tot els seus turistes.

Tot indica que es tracta d'un creixement imparable, i com en qualsevol societat, ja siga controlada , reprimida, o sota qualsevol forma de control, els moviments culturals brollen per tot arreu, i especialment la música entre els joves més inquiets i creatius. I es ací on em vaig plantejar cóm es possible que no haja arribat el Rock que s'ha de fer en tot aquell brou d'inquietuds culturals. Doncs amb aquest pensament vaig fer una recerca en Internet i amb l'ajuda del traductor de Google vaig intentar extraure alguna cosa de profit. Va ser tot una sorpresa, supose que degut a la meua ignorància o la manca de recursos, la recerca que jo esperava desbordant, va ser més limitada del que esperava. Per aquells que estigueu més interessats us recomane una web on hi ha un exhaustiu llistat de música de Rock Xinés.

 A mena de resum  la gran majoria dels resultats es tractaven, efectivament de grups de Rock,  però amb una mena "nacional-chineserock" que no acabava de quadrar-me amb el resultat que m'agradaria haver trobat,(això passa per tindre expectatives de  les coses sense tindre ni idea), per exemple, el que es considera el pare del Rock Xinés i figura internacional Cui Jian, que amb el seu tema "Nothing to my name" es va convertir en un símbol de la revolta estudiantil de la plaça Tiananmen. en 1989. Ací he de dir que m'ha resultat un poc confús la recerca d'aquest artista, on unes webs l'anomenen capdavanter musical de la revolta estudiantil, i en altres no esmenten cap referència, com si no fos important. Tornant al "nacional-chineserock" hi han un bon grapat de grups com ara els Tnag Dinasty o els Zhou Chao, i d'altres, que amb el seu Metal amb inclusions pentatòniques fan referència al sistema musical xinés tradicional.

Llevat d'aquestos grups que potser han segut els que més resó internacional hagen tingut, hi  ha el que s'anomena la Rebellion of Denial de Xina, que en el món de la música és el moviment musical no implicat en l'espectre polític, i que la seva transcendència ve més derivada per la seua fascinació per la música Rock que per altres imposicions del moment, i que mostren la cara més moderna de la Xina que sens dubte ens invadirà sense remei. En aquesta Rebellion of Denial és on m'haguera agradat aprofundir i que de segur ni m'he arrimat a un milímetre de la realitat que es mou per aquell extens país. No puc acabar sense fer referència a un grup per la seua incidència musical fora de xina en els darrere 80 i per la seua singularitat. Aquest grup s'anomena Cobra, i és el primer grup de Rock Xinés completament format per dones. Us deixe amb una petita banda amb un potent directe i que ve a ser un indici del que volia trobar-me. No sé res més d'aquesta banda, i el so és prou deficient, continuaré cercant...