Bert Jansch, Apple i la pedra travessant la finestra

Sols fer una breu menció a la notícia que llig als diaris d'avui. Ha mort Bert Jansch, cantautor escocés. I ho fa el mateix dia del decés de Steve Jobs, fundador d'Apple. Sobre ells hi ha molt d'escrit i molt de dit. No vaig a dir res més sobre ells. El fet d'anotar ambdues morts és que m'ha sobrevingut un sentiment dens, negre i pudent que em provoca la ràbia més absoluta. I no té res a veure amb la mort, si no més bé amb els que estem vius. Els dos difunts d'avui han fet de la seua vida un gran capital, el primer un capital cultural mitjançant la música i l'informàtic amb l'altre capital. Però tots dos van partir de poc, les seves necessitats van ser poques (una guitarra, un grapat de cables, circuits, un garatge i un poc de droga) i barates (il·lusió, treball i confiança).

Steve Jobs a la dreta de l'imatge als començaments. www.diarioinformacion.com

I potser que les coses que tenen més naturalitat, bellesa i grandesa surten de necessitats cobertes amb coses petites i barates i que finalment al fer-se grans esdevenen artificials, complicades i amb manca d'interés per a molts. No ho dic pels recents difunts, ans al contrari, ho dic per tots. I perdoneu si no em faig entendre bé doncs avui hi ha una pesada càrrega en tot, i és que són eleccions sindicals a la meua empresa, estic en una llista sindical, i el que veig és confusió, opacitat i malestar generalitzat. I no és per a menys, la situació no és lleugera, unes entitats com els sindicats creats d'una necessitat bàsica (parlem de simplement de poder treballar en llibertat) s'han convertit en complexes estructures que semblen estar molt allunyades del treballador.

I és que és de bojos, instal·lats en un clima confós, molts de nosaltres vegem com coses senzilles (com poder treballar) es converteixen en una arma de repressió, mentres veus que la banca "s'embujaca" milions que inverteix en altres llocs per "embujacar-se" més milions, empreses que estan contractant en negre a gent necessitada de treball mentres tots paguem el seu atur, i alhora aquestos treballen més per donar més beneficis a l'empresa, ara això sí, a un preu molt més baix, i finalment la classe política (a milers d'anys llum de nosaltres) defensa no sé què interessos incrementat la diferencia social entre la gent.

I és que en aquesta situació desbaratada els sentiments obscurs s'apoderen de tot..."TOT VAL"... un personatge aparegut a la BBC aquesta setmana deia amb tota tranquil·litat que el món es governa pel capital..i no passa res..."TOT VAL"... en aquestos moments el meu capital potser una pedra travessant una finestra d'un cotxe luxós..."VALDRÀ TOT?". Per deixar anar-se'n el sentiment obscur i les pedres al terra, recordem als difunts amb una cançó del Bert Jansch: "Needle of Death".

El do i la bellesa de les coses.

Tinc un do que no sé fer servir. Recorde una quantitat de dates, noms, llocs i escenes de pel·licules que s'emmagatzemen la meu cervell sense més interés que el d'ocupar lloc i fer-me perdre el temps. Els doctes de la psicologia diran que hi han diferents nivells de memòria i que tots eixos records tenen un significat arrelat al meu subconscient amb un lligam directe al meu caràcter i la meua forma de ser... Molt bé! aquest do, però, és totalment inútil en el meu quefer diari.

Mentres baixe les escales de ma casa em ve a la memòria el natalici d'una "novieta" de fa 20 anys que no sé res d'ella i sense cap interés de tornar a veure-la.  Mentres la data m'envolta el cap me n'adone que me deixat les claus de casa a la tauleta del rebedor 5 segons abans. ¿Perquè hauria d'ocupar el meu cervell en memoritzar una cosa tan molla com el 20 de juny de 1976 que no aporta cap benefici al meu estat actual, i m'oblide de les claus tan necessàries per a la meua estabilitat actual? Què hauria de fer en aquest cas?  No tinc claus però m'enrecorde del seu natalici, chapeau!. Atés a que m'enrecorde d'ella li faig una telefonada i li dic: Mira estic al carrer sense poder entrar a ma casa i et cride després de 20 anys per felicitar-te: Feliç aniversari! Ja sé que estem al juliol i potser ni te'n recordes de mi, de fet, no sé ni d'on he tret el teu número de mòbil, Adeu i gràcies! Un do totalment car, prescindible i bobo.

D'altra cosa que m'enrecorde sovint són milers d'escenes de pel·licules. Doncs una d'aquestes escenes penjades al meu cervell, en el lloc d'on hauria de fer memoria de comprar el pa d'avui, pertany a un llargmetratge del desaparegut director suec Bo Winderberg  "Lust och fägring stor" (La bellesa de les coses, 1995). Pel·licula ambientada en la Suècia ocupada pels nazis a la II guerra mundial, narra el descobriment de la vida per un adolescent (Johan Winderberg, fill del director) envoltat per una societat claustrofòbica que s'enfonsa segrestada per la seua por i seua neutralitat en el conflicte. 

En aquesta escena, el pare del protagonista (excel·lent Tomas von Brömssen) està segut al costat del seu fill amb un got a la mà. Sona en un gramòfon el que jo he pogut esbrinar com a Requiem de Brhams, i d'una manera molt subtil se sent de fons una retransmissió radiofònica d'un discurs en alemany de Hitler. El discurs va pujant d'intensitat fins a l'alçada de la música, en eixe instant l'home amb un estat de desassossec, esgotament moral i borratxo esclata a plors preguntant-se a si mateix cóm és possible que amb una mateixa llengua es puguen dir alhora coses amb tanta bellesa i amb tan d'odi. 

Ací teniu l'escena que s'ha situat en el meu cervell al costat del 20 de juny de 1976 i lluny de les meues claus de casa. Potser tal i com diuen els doctes tot tinga més sentit del que sembla o potser no. El que si sé és que lo que fins avui jo gallejava de do no era més que una virtut que en el temps ha passat a ser una incomoditat, i tot apunta a que obtinga el títol de defecte. Què anem a fer!

(Sols ho he trobat en suec i us recomane a partir del minut 4:00)

Avui, Sobret de sucre:

"l’home és dues substàncies alhora, i només Déu, en última instància, pot explicar el misteri de la seva unió" (Descartes)
"No sóc dolenta, és que m'han dibuixat així" (Jessica Rabbit) 

Azkena Rock Festival i els exàmens finals

Un bon amic em recomana, tot i que no tinc temps per escriure entrades en aquest bloc-g per trobar-me en període d'exàmens, que no deixe de penjar entrades per allò de fidelitzar i donar continuïtat. Doncs, atés que les seues recomanacions solen ser encertades, ahí va un tall de música Rock per part del grup nord-americà Clutch que tocaran en el proper festival ARF en Gasteiz els propers dies 23, 24 i 25 de juny (us recomane aquest festival), aquest any tenen un cartel "carregat" de bons grups, com ara els Queens of the Stone Age, Primus, The Cult, Arizona Baby  i des de més enllà Ozzy, inacabable Ozzy. Petita recomanació Atom Rhumba des de Bilbo. També hi serà Gregg Allman dels Allman Brothers i que fa unes setmanes va apraeixer en el programa Toma-uno de RNE3, us recomane també l'entrevista.

Gràcies i fins prompte!

D'aixelles i Rock'n'Roll

Al diari llig que a l'Orient Mitjà o Pròxim Orient (per cert, ells consideren que són al mig de l'Orient? som nosaltres per a d'ells l'Occident Mitjà o Pròxim Occident?) el catàleg de la cadena de roba H&M ha decidit posar més roba a la model brasilera, Gisele Bündchen, protagonista de la sessió de primavera 2011. Suposem que per "bons" criteris comercials i no per no ferir les sensibilitats dels països del Golf, tal i com proclama la marca sueca. Siga com siga, la censura sols aconsegueix retardar allò que tard o prompte acabarà barrejant-se en la vida quotidiana de la gent a la que ingènuament se la vol salvar de la davallada moral.

El Rock és un dels gèneres musicals que més censura han patit, tant les lletres, com els seus directes i´por damunt de tot, les portades dels vinils i cd's. Gran part d'ells han vingut de la mà dels sectors més puritans i conservadors, que molt sovint i molts d'ells no comprarien mai un disc d'aquestos grups (o tal vegada amagades, quí ho sap?). El sector més ranci del conservadorisme emprava tot el seu poder en eliminar referents sexuals dels aparadors de les seues ciutats  i per salvar als seus, i a ells mateixos, de pràctiques onanistes i pensaments bruts que dugueren a la societat a l'Apocalipsi de la decència i la rectitud moral.

Unes voltes s'optava simplement per canviar la foto sospitosa per una altra del cantant o el grup figurant a mena de foto de boda. Altres, més originals, feien enrevessats muntatges per amagar allò que no és vol ensenyar. No s'enganyem, no tot va ser puritanisme, millor dit, casi res res va ser puritanisme, la censura més gran, al igual que en el cas de H&M, la fa els diners, són les grans corporacions le que amb criteris socials decideix lo què es pot vendre i lo què no. Li va passar als Beatles, a Jimi Hendrix i a molts altres. Hi han casos més nobles, com ara els dels imprescindibles Lynyrd Skynyrd, on en el seu àlbum Street Survivors van decidir canviar les flames inicials per una foto senzilla per respecte als seus tres components morts, incloent al seu carismàtic vocalista Van Zant, en un accident d'avió setmanes abans del llançament del disc. Ara vos deixe amb dues canços, la primera en referencia a la censura sexual, Mama Lion (Be Bad with Me) amb la gran veu de Lynn Carey (portada del disc),  i la segona en referencia als Lynyrd Skynyrd (Simple man).

London i la Xina invasora

Pasta Moniato!, així és com em vaig quedar en acabar de llegir un relat de l'imprescindible Jack London. I no és per la meua admiració a aquest escriptor, si no més bé per la visió d'una mena d'invasió de lo més actual. El relat s'anomena The Unparalled Invasion ens porta a un escenari fictici on el poble xinés invadeix la resta de pobles d'una manera molt peculiar. La invasió és una mena d'ocupació territorial i laboral no bel·ligerant que esdevé un moviment imparable d'immigrants xinesos en la vida dels pobles invadits. Tot açò va ser un esforç d'imaginació immens del Jack London, atés que el relat va ser escrit en 1910 i l'acció se situa entre 1970 i 1976, tot un visionari.

 La visió social d'aquest escriptor va més enllà del que hom pot pensar al respecte de la seva literatura, més conegut per les seves grans aventures que per la seua excepcional visió del col·lectiu humà i com a socialista convençut lluitador i defensor dels drets dels treballadors, recomane alguns relats: un d'esquemàtic, però d'encertada visió de l'evolució d'una societat (The strength of the Strong), una de clarivident (The dream of Debs) i una tercera que encara em té esgarrifat (Yah! Yah!). London, em fa l'efecte que hi hauria de saber alguna cosa que se la va endur a la tomba quan va escriure The Unparallel Invasion, perquè d'aquella invasió que va suggerir fa cent anys, a hores d'ara tenim de contrastats resultats. La xina és per tot arreu, ens arriben els seus treballadors, els seus menjars, les seues llengües, els seus productes i fins i tot els seus turistes.

Tot indica que es tracta d'un creixement imparable, i com en qualsevol societat, ja siga controlada , reprimida, o sota qualsevol forma de control, els moviments culturals brollen per tot arreu, i especialment la música entre els joves més inquiets i creatius. I es ací on em vaig plantejar cóm es possible que no haja arribat el Rock que s'ha de fer en tot aquell brou d'inquietuds culturals. Doncs amb aquest pensament vaig fer una recerca en Internet i amb l'ajuda del traductor de Google vaig intentar extraure alguna cosa de profit. Va ser tot una sorpresa, supose que degut a la meua ignorància o la manca de recursos, la recerca que jo esperava desbordant, va ser més limitada del que esperava. Per aquells que estigueu més interessats us recomane una web on hi ha un exhaustiu llistat de música de Rock Xinés.

 A mena de resum  la gran majoria dels resultats es tractaven, efectivament de grups de Rock,  però amb una mena "nacional-chineserock" que no acabava de quadrar-me amb el resultat que m'agradaria haver trobat,(això passa per tindre expectatives de  les coses sense tindre ni idea), per exemple, el que es considera el pare del Rock Xinés i figura internacional Cui Jian, que amb el seu tema "Nothing to my name" es va convertir en un símbol de la revolta estudiantil de la plaça Tiananmen. en 1989. Ací he de dir que m'ha resultat un poc confús la recerca d'aquest artista, on unes webs l'anomenen capdavanter musical de la revolta estudiantil, i en altres no esmenten cap referència, com si no fos important. Tornant al "nacional-chineserock" hi han un bon grapat de grups com ara els Tnag Dinasty o els Zhou Chao, i d'altres, que amb el seu Metal amb inclusions pentatòniques fan referència al sistema musical xinés tradicional.

Llevat d'aquestos grups que potser han segut els que més resó internacional hagen tingut, hi  ha el que s'anomena la Rebellion of Denial de Xina, que en el món de la música és el moviment musical no implicat en l'espectre polític, i que la seva transcendència ve més derivada per la seua fascinació per la música Rock que per altres imposicions del moment, i que mostren la cara més moderna de la Xina que sens dubte ens invadirà sense remei. En aquesta Rebellion of Denial és on m'haguera agradat aprofundir i que de segur ni m'he arrimat a un milímetre de la realitat que es mou per aquell extens país. No puc acabar sense fer referència a un grup per la seua incidència musical fora de xina en els darrere 80 i per la seua singularitat. Aquest grup s'anomena Cobra, i és el primer grup de Rock Xinés completament format per dones. Us deixe amb una petita banda amb un potent directe i que ve a ser un indici del que volia trobar-me. No sé res més d'aquesta banda, i el so és prou deficient, continuaré cercant...