FURIA



https://www.youtube.com/watch?v=ZxrBSad5FWQ

Volíeu dir: Cirio Pascual

Si vols saber què tenen en comú el meu nom, el meu sobrepes i la religió, continua llegint. Si sols vols saber que hi ha de música per avui passa directament al final d'aquest post.

Veig que la curiositat pot més que la música. Quí no ha tingut mai la temptació de fer una cerca del seu nom en un cercador de la web? Doncs jo també ho fet, i el resultat no és sempre el desitjable. El meu nom i cognom són Ciro Pascual, i quan vaig fer la primera recerca al "mal p..." de Google, em va replantejar la següent pregunta: "Volíeu dir: Cirio Pascual". No!, jo volia dir el que volia dir. Jo, que no sóc gens religiós, em trobe ara lligat de per vida, i gràcies a una lletra, a una icona sacrosanta d'una religió que no li tinc cap estima, ja que ella no en va tindre cap per mi quan jo estudiava a un col·legi de monges.

Doncs no sols he suportar açò, no que va, a més he de suportar diferents burles cap al meu sobrepes. M'explique. Una de les primeres entrades que hi vaig trobar va ser una mena de consultori de Yahoo de Méxic en el qual es plantejava la següent pregunta amb una clara errada de tecleig: "El Ciro pascual, ¿Entre más gordo mejor?" Us ho promet, així de clar. Em vaig quedar pasta moniato. 

Si us sembla ridícula la pregunta, la resposta va ser una mica més dura, les quatre primeres ratlles deien textualment: "si, si el Ciro Pascual pesa mas de ciento veinte Kilos mejor  por que puede aparecer en el record de Guinnes  Hay que darle mucho que comer al Ciro Pascual para que entre al record Guinnes". Desvergonyits! I no acaba ací, un paràgraf més en davant expressa clarament el que pensa sobre Ciro Pascual,  i ara no sols fent referència al meu sobrepes, també al meu baix to de veu:  "El cirio pascual debe ser de un tamaño importante, más bien grande, si deseamos que su simbolismo tan importante hable con claridad [...] Para hablar con claridad, este cirio debe ser hecho de cera y el tamaño del cirio debe visiblemente disminuir a lo largo de las estaciones y del año". En aquesta última ratlla damunt insinuen que he d'aprimar...insolents!. 

Bé, pica ací si voleu seguir tota la resposta a la pregunta "El Ciro pascual, ¿Entre más gordo mejor?" us recomane els  posts següents com ara el de un tal German que diu: "Si, eso cree mi hermana. Tiene uno enorme en la entrada de su casa. Cada vez que lo veo le digo:Hola cuñado,¿como estás?".

I ara, tant si has decidit passar directament a escoltar música com si la curiositat pot més que tu, ací teniu el moment musical del post. Us deixe amb un vídeo divertit d'un grup de Liverpool que participaren a l'Azkena del 2010 i que, sincerament, va agradant-me cada vegada més: The Cubical

Avui, sobret de sucre:

Des de fa uns dies fins avui he deprés molt de lo prioritari i lo important, i me n'he adonat que sempre he tingut un mestre a casa. "Sopem abans d'anar a l'hospital per si m'han d'ingressar." (Mon pare)

Bert Jansch, Apple i la pedra travessant la finestra

Sols fer una breu menció a la notícia que llig als diaris d'avui. Ha mort Bert Jansch, cantautor escocés. I ho fa el mateix dia del decés de Steve Jobs, fundador d'Apple. Sobre ells hi ha molt d'escrit i molt de dit. No vaig a dir res més sobre ells. El fet d'anotar ambdues morts és que m'ha sobrevingut un sentiment dens, negre i pudent que em provoca la ràbia més absoluta. I no té res a veure amb la mort, si no més bé amb els que estem vius. Els dos difunts d'avui han fet de la seua vida un gran capital, el primer un capital cultural mitjançant la música i l'informàtic amb l'altre capital. Però tots dos van partir de poc, les seves necessitats van ser poques (una guitarra, un grapat de cables, circuits, un garatge i un poc de droga) i barates (il·lusió, treball i confiança).

Steve Jobs a la dreta de l'imatge als començaments. www.diarioinformacion.com

I potser que les coses que tenen més naturalitat, bellesa i grandesa surten de necessitats cobertes amb coses petites i barates i que finalment al fer-se grans esdevenen artificials, complicades i amb manca d'interés per a molts. No ho dic pels recents difunts, ans al contrari, ho dic per tots. I perdoneu si no em faig entendre bé doncs avui hi ha una pesada càrrega en tot, i és que són eleccions sindicals a la meua empresa, estic en una llista sindical, i el que veig és confusió, opacitat i malestar generalitzat. I no és per a menys, la situació no és lleugera, unes entitats com els sindicats creats d'una necessitat bàsica (parlem de simplement de poder treballar en llibertat) s'han convertit en complexes estructures que semblen estar molt allunyades del treballador.

I és que és de bojos, instal·lats en un clima confós, molts de nosaltres vegem com coses senzilles (com poder treballar) es converteixen en una arma de repressió, mentres veus que la banca "s'embujaca" milions que inverteix en altres llocs per "embujacar-se" més milions, empreses que estan contractant en negre a gent necessitada de treball mentres tots paguem el seu atur, i alhora aquestos treballen més per donar més beneficis a l'empresa, ara això sí, a un preu molt més baix, i finalment la classe política (a milers d'anys llum de nosaltres) defensa no sé què interessos incrementat la diferencia social entre la gent.

I és que en aquesta situació desbaratada els sentiments obscurs s'apoderen de tot..."TOT VAL"... un personatge aparegut a la BBC aquesta setmana deia amb tota tranquil·litat que el món es governa pel capital..i no passa res..."TOT VAL"... en aquestos moments el meu capital potser una pedra travessant una finestra d'un cotxe luxós..."VALDRÀ TOT?". Per deixar anar-se'n el sentiment obscur i les pedres al terra, recordem als difunts amb una cançó del Bert Jansch: "Needle of Death".

El do i la bellesa de les coses.

Tinc un do que no sé fer servir. Recorde una quantitat de dates, noms, llocs i escenes de pel·licules que s'emmagatzemen la meu cervell sense més interés que el d'ocupar lloc i fer-me perdre el temps. Els doctes de la psicologia diran que hi han diferents nivells de memòria i que tots eixos records tenen un significat arrelat al meu subconscient amb un lligam directe al meu caràcter i la meua forma de ser... Molt bé! aquest do, però, és totalment inútil en el meu quefer diari.

Mentres baixe les escales de ma casa em ve a la memòria el natalici d'una "novieta" de fa 20 anys que no sé res d'ella i sense cap interés de tornar a veure-la.  Mentres la data m'envolta el cap me n'adone que me deixat les claus de casa a la tauleta del rebedor 5 segons abans. ¿Perquè hauria d'ocupar el meu cervell en memoritzar una cosa tan molla com el 20 de juny de 1976 que no aporta cap benefici al meu estat actual, i m'oblide de les claus tan necessàries per a la meua estabilitat actual? Què hauria de fer en aquest cas?  No tinc claus però m'enrecorde del seu natalici, chapeau!. Atés a que m'enrecorde d'ella li faig una telefonada i li dic: Mira estic al carrer sense poder entrar a ma casa i et cride després de 20 anys per felicitar-te: Feliç aniversari! Ja sé que estem al juliol i potser ni te'n recordes de mi, de fet, no sé ni d'on he tret el teu número de mòbil, Adeu i gràcies! Un do totalment car, prescindible i bobo.

D'altra cosa que m'enrecorde sovint són milers d'escenes de pel·licules. Doncs una d'aquestes escenes penjades al meu cervell, en el lloc d'on hauria de fer memoria de comprar el pa d'avui, pertany a un llargmetratge del desaparegut director suec Bo Winderberg  "Lust och fägring stor" (La bellesa de les coses, 1995). Pel·licula ambientada en la Suècia ocupada pels nazis a la II guerra mundial, narra el descobriment de la vida per un adolescent (Johan Winderberg, fill del director) envoltat per una societat claustrofòbica que s'enfonsa segrestada per la seua por i seua neutralitat en el conflicte. 

En aquesta escena, el pare del protagonista (excel·lent Tomas von Brömssen) està segut al costat del seu fill amb un got a la mà. Sona en un gramòfon el que jo he pogut esbrinar com a Requiem de Brhams, i d'una manera molt subtil se sent de fons una retransmissió radiofònica d'un discurs en alemany de Hitler. El discurs va pujant d'intensitat fins a l'alçada de la música, en eixe instant l'home amb un estat de desassossec, esgotament moral i borratxo esclata a plors preguntant-se a si mateix cóm és possible que amb una mateixa llengua es puguen dir alhora coses amb tanta bellesa i amb tan d'odi. 

Ací teniu l'escena que s'ha situat en el meu cervell al costat del 20 de juny de 1976 i lluny de les meues claus de casa. Potser tal i com diuen els doctes tot tinga més sentit del que sembla o potser no. El que si sé és que lo que fins avui jo gallejava de do no era més que una virtut que en el temps ha passat a ser una incomoditat, i tot apunta a que obtinga el títol de defecte. Què anem a fer!

(Sols ho he trobat en suec i us recomane a partir del minut 4:00)

Avui, Sobret de sucre:

"l’home és dues substàncies alhora, i només Déu, en última instància, pot explicar el misteri de la seva unió" (Descartes)
"No sóc dolenta, és que m'han dibuixat així" (Jessica Rabbit)