Tinc un do que no sé fer servir. Recorde una quantitat de dates, noms, llocs i escenes de pel·licules que s'emmagatzemen la meu cervell sense més interés que el d'ocupar lloc i fer-me perdre el temps. Els doctes de la psicologia diran que hi han diferents nivells de memòria i que tots eixos records tenen un significat arrelat al meu subconscient amb un lligam directe al meu caràcter i la meua forma de ser... Molt bé! aquest do, però, és totalment inútil en el meu quefer diari.
Mentres baixe les escales de ma casa em ve a la memòria el natalici d'una "novieta" de fa 20 anys que no sé res d'ella i sense cap interés de tornar a veure-la. Mentres la data m'envolta el cap me n'adone que me deixat les claus de casa a la tauleta del rebedor 5 segons abans. ¿Perquè hauria d'ocupar el meu cervell en memoritzar una cosa tan molla com el 20 de juny de 1976 que no aporta cap benefici al meu estat actual, i m'oblide de les claus tan necessàries per a la meua estabilitat actual? Què hauria de fer en aquest cas? No tinc claus però m'enrecorde del seu natalici, chapeau!. Atés a que m'enrecorde d'ella li faig una telefonada i li dic: Mira estic al carrer sense poder entrar a ma casa i et cride després de 20 anys per felicitar-te: Feliç aniversari! Ja sé que estem al juliol i potser ni te'n recordes de mi, de fet, no sé ni d'on he tret el teu número de mòbil, Adeu i gràcies! Un do totalment car, prescindible i bobo.
D'altra cosa que m'enrecorde sovint són milers d'escenes de pel·licules. Doncs una d'aquestes escenes penjades al meu cervell, en el lloc d'on hauria de fer memoria de comprar el pa d'avui, pertany a un llargmetratge del desaparegut director suec Bo Winderberg "Lust och fägring stor" (La bellesa de les coses, 1995). Pel·licula ambientada en la Suècia ocupada pels nazis a la II guerra mundial, narra el descobriment de la vida per un adolescent (Johan Winderberg, fill del director) envoltat per una societat claustrofòbica que s'enfonsa segrestada per la seua por i seua neutralitat en el conflicte.
En aquesta escena, el pare del protagonista (excel·lent Tomas von Brömssen) està segut al costat del seu fill amb un got a la mà. Sona en un gramòfon el que jo he pogut esbrinar com a Requiem de Brhams, i d'una manera molt subtil se sent de fons una retransmissió radiofònica d'un discurs en alemany de Hitler. El discurs va pujant d'intensitat fins a l'alçada de la música, en eixe instant l'home amb un estat de desassossec, esgotament moral i borratxo esclata a plors preguntant-se a si mateix cóm és possible que amb una mateixa llengua es puguen dir alhora coses amb tanta bellesa i amb tan d'odi.
Ací teniu l'escena que s'ha situat en el meu cervell al costat del 20 de juny de 1976 i lluny de les meues claus de casa. Potser tal i com diuen els doctes tot tinga més sentit del que sembla o potser no. El que si sé és que lo que fins avui jo gallejava de do no era més que una virtut que en el temps ha passat a ser una incomoditat, i tot apunta a que obtinga el títol de defecte. Què anem a fer!
(Sols ho he trobat en suec i us recomane a partir del minut 4:00)
Avui, Sobret de sucre:
"l’home és dues substàncies alhora, i només Déu, en última instància, pot explicar el misteri de la seva unió" (Descartes)
"No sóc dolenta, és que m'han dibuixat així" (Jessica Rabbit)
